EL VERITABLE VALOR DE L'ANELL
Un jove va concórrer a un savi a la recerca d'ajuda. - Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestra i bastant ximple. Com puc millorar mestre?. Què puc fer perquè em valorin més? El mestre, sense mirar-lo, li va dir: - Ho sento, noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer els meus propis problemes. Potser després... Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després tal vegada et pugui ajudar.
- I... encantat, mestre -va titubejar el jove però va sentir que altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades-. - Bé -va assentir el mestre-. Es va treure un anell que duia en el dit petit de la mà esquerra i donant-se'l al noi va agregar: Pren el cavall que està allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis. El jove va prendre l'anell i va partir. Tot just va arribar, va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests ho miraven amb algun interès fins que el jove deia el que demanava per l'anell. Quan el jove esmentava la moneda d'or, alguns reien, uns altres li giraven la cara i només un vell va ser tan amable com per prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per a lliurar-la en canvi d'un anell. En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un estri de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or, així que va rebutjar l'oferta. Després d'oferir la seva joia a tota persona que es creuava en el mercat -més de cent persones- i abatut pel seu fracàs, va muntar el seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or! Podria haver-se-la lliurat al mestre per a alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i la seva ajuda. - Mestre -va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser pogués aconseguir 2 o 3 monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell. - Hem de saber primer el veritable valor de l'anell, va dir el mestre. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per saber-ho?. Digues-li que vols vendre l'anell i pregunta-li quant dóna per ell. Però no importa el que ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell. El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l'anell a la llum del candil, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: - Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell. - 58 monedes???? -va exclamar el jove-. - Sí, -va replicar el joier-. Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé... Si la venda és urgent... El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el succeït. - Seu-va dir el mestre després d'escoltar-lo. Tu ets com aquest anell: una joia única i valuosa. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. Què fas anant per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor? I dient això, va tornar a posar-se l'anell en el dit petit de la seva mà esquerra.
Del 14 al 23 de Novembre es celebra la "SETMANA DE LA CIÈNCIA", durant aquesta setmana es celebren exposicions, es realitzen tallers, es donen conferències.... en definitiva un munt d´activitats relacionades amb la ciència.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment... Fins a aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure les seves vestimentes i nues les dues van entrar a l'estany. La fúria, apurada, es va banyar ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua... Però la fúria és cega, o almenys no distingeix clarament la realitat, així que, nua i apurada, es va posar, en sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria es va anar. Molt calma, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap pressa (o millor dit, sense consciència del pas del temps), amb mandra i lentament, va sortir de l'estany. En la riba es va adonar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que havia al costat de l'estany, la roba de la fúria. Expliquen que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si ens la mirem bé, veiem que aquesta fúria és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat... està amagada la tristesa.
